La indústria donà gran prestigi a la vila comtal,
gràcies a la destresa dels artesans ripollesos.
El ferro obtingut de les fargues medievals era transformat en eines agrícoles, peces per a carros, molins, batans…, i en claus, reixes i armes blanques. Més tard, en ballestes i altres objectes de forja. Paral·lelament, al segle XVI s’havia iniciat la manufactura d’armes de foc portàtils d’avantcàrrega (carregades per la boca del canó), que continuà puixant durant el XVII i va arribar a la màxima producció al segle XVIII, abans d’entrar en decadència i desaparèixer al XIX, a causa dels trasbalsaments polítics i dels profunds canvis econòmics i tècnics que llavors es produïren.
Les armes fabricades als tallers de Ripoll són el producte que ha donat més fama internacional a la indústria fargaire de la comarca.
Molt més enllà de la seva funcionalitat, esdevenen la culminació de les capacitats dels seus creadors i constitueixen un reflex perfecte de l’altíssim coneixement tècnic i de la sensibilitat artística d’aquests artesans. A banda de les que es destinaven a satisfer les comandes dels exèrcits de l’època, també se’n feien models únics per a ús civil, creades com a elements de distinció i de luxe. Són la materialització de les habilitats i del gust artístic d’uns veritables experts en el treball dels metalls (el ferro, el llautó i la plata), de la fusta, de les guarnicions i dels mecanismes de precisió que componen una arma de foc; el canó i el pany, que s’afermen a l’encep o part de fusta, fan sovint d’aquestes peces autèntiques obres d’art, signades amb els punxons dels remarcables armers ripollesos.
Els mestres canoners, panyetaires i encepadors treballaven cadascú en la feina que li era pròpia, però s’agrupaven en l’exigent confraria de Sant Eloi, la qual actuava com a garant per assegurar la qualitat del treball, posant a prova les armes abans de distribuir-les al mercat, i controlant també el procés d’aprenentatge per esdevenir mestre pedrenyaler.