La llana i el cànem

La llana i el cànem
La llana i el cànem2018-04-27T10:47:54+00:00

Les cases de pagès reservaven algun petit tros de terra i hi dedicaven una consideració especial; aquesta part singularment ben conreada era el canemar. Però les atencions no acabaven amb el cultiu. Una vegada arrencada la planta, se la sotmetia a una sèrie de processos que recollien l’experiència de generacions: s’amarava, es posava a assecar, es trencava, es filava i es teixia, fent servir eines com ara les trencadores, les bregadores, les espadadores i el pinte. De totes les operacions que se seguien també en resultà un vocabulari tan específic com el de les eines, amb paraules com canemuixes, espadar, bri, borra, bregar, cerro, moixell…

En l’època dels fundadors del museu l’elaboració de roba amb cànem ja havia caigut en desús. Formava part d’un món obsolet, de les tasques pròpies d’una pagesia atàvica que es trobava en vies de desaparició. I amb aquesta també s’acabaven el cultiu del cànem, les eines per treballar-lo, les tècniques de manipulació i el vocabulari que s’hi relacionava.

Tot un pòsit de coneixement ancestral que aconseguia transformar una planta en llençols, cobrellits, estovalles, camises, mitjons, sacs i draps.

Els paraires

La llana que s’obtenia en tondre les ovelles i que es feia servir per teixir, passava per les mans dels paraires, que s’encarregaven de tractar-la: la triaven, l’escaldaven, la rentaven, l’eixugaven, la pentinaven i sovint la filaven. També feien arribar el fil als teixidors, repassaven el teixit per eliminar-ne les imperfeccions i en molts casos el comercialitzaven. Es tractava d’un ofici complex i amb una poderosa organització gremial, compendi de coneixements sobre la ramaderia i el treball de la llana, que exigia també dots de negociant i habilitat per establir xarxes comercials entre els propietaris de ramats, els teixidors i el mercat que comprava el producte final, és a dir, la roba.

La llana es filava tal com s’obtenia de la tosa de les ovelles, sense filosa. La filadora n’agafava un borrall amb una mà, i amb l’altra l’anava estirant. Quan el fil era prou llarg, el cabdellava al fus, i quan aquest era ple, en treia la fusada, que havia quedat com una troca. N’ajuntava dues o tres, fent-ne un altre cabdell que tornava a passar pel fus a la inversa per retorçar-lo. Així quedava definitivament preparat el fil, que havia de servir per fer tricots o mitjons ben gruixuts per a l’hivern.