del 3 de juliol al 2 de setembre de 2018

El dia 3 de juliol, a les 19 h s’inaugura l’exposició temporal “Emili Armengol, les tres dimensions de les runes”.

Per a un crític d’art, ser coetani d’un artista té un atractiu particular, ja que et permet seguir la seva trajectòria, tant la intel·lectual com la plàstica, i et fa més fàcil comprendre els canvis formals, tècnics i conceptuals que es van succeint al llarg de la seva carrera. Això és el que a mi m’ha passat amb Emili Armengol, de qui puc dir que més que un escultor és sobretot un analista de la forma que domina els llenguatges artístics, però que es preocupa per aconseguir unes formes carregades d’expressivitat i d’alt valor simbòlic.

Així, encara que en algunes obres seves trobem referents fi guratius, en la impressionant sèrie que ara presenta l’escultura no es limita a ser un volum, perquè també hi afl ora una forma, un conjunt de signes i senyals que prenen corporeïtat. Armengol va iniciar , els signes d’una runes aquests treballs el 2007 inspirant-se en les antiga escriptura que es remunta al segle II aC i que va arribar a una gran extensió territorial, des dels països de l’actual Europa de l’Est fi ns als països bàltics, i també des del nord-est francès fins a Anglaterra. La tradició atorga a aquestes grafi es un caràcter màgic, meditatiu o ritual, però, més enllà d’aquest caràcter mític, l’artista ha investigat el valor dels símbols a partir de les seves variants formals i compositives, i ho ha fet des d’una perspectiva plàstica, de gran interès iconogràfi c. Aquests ideogrames l’han conduït cap a un nou tombant de la seva escultura, que ha trobat nous camins d’expressió que defugen els tradicionals patrons escultòrics, fi guratius o abstractes, per materialitzar-se en unes peces de mitjà i gran format realitzades amb cortén, bronze i acer inoxidable, d’una força expressiva evident, que cal contemplar, com encertadament suggereix el títol de l’exposició, atenent a les tres dimensions espacials i als tres vessants des dels quals cal abordar-les: l’arqueològic, l’esotèric i l’artístic.

Només així es percebrà la contundència d’aquestes escultures monolítiques, plenes de gestualitat, d’aquests signes i símbols tan arcaics com radicalment contemporanis, que ens captiven i troben la seva plenitud instal·lats fora de l’arquitectura, en espais oberts .

Daniel Giralt-Miracle